El 25 d'abril, la Júlia, que havia estat mestra de la nostra escola, vindrà per compartir una estona amb els nois i les noies de 6è curs.
Júlia Costa i Coderch (Barcelona, 24 d'abril de 1948), mestra, escriptora i llicenciada en Humanitats. Ha treballat a l’escola Provençana i a d’altres escoles de l’Hospitalet.
Ha publicat les novel·les juvenils Enmig d'orats i savis (Barcanova, 1993, finalista del Premi Joaquim Ruyra) i Retorn a les boires (Barcanova, 1994). Ja en el camp de la narrativa per a adults ha publicat Ombres (La Magrana, 1994) i Rondalla del camí (Publicacions de la UAB, accèssit Premi Pere Calders, 1998).
Com a poeta, ha obtingut el Premi joescric.com amb el recull de poemes Indrets i camins (editat el 2005 per aquest portal literari) i ha publicat el llibre de poemes La pols dels carrers (Meteora, 2006).
Ha rebut els premis Francesc Candel de narrativa, Hilari d'Arenys i Andreu Trias de poesia i ha estat finalista dels premis Sant Jordi i Víctor Català. L'any 2007 va guanyar el I Premi de Novel·la Olga Xirinacs amb La descomposició de la llum (Omicron, 2007).
Júlia Costa manté alguns blocs de contingut cultural, entre els quals destaquen La panxa del bou, el més popular, i Tèrbol atzur, on recull l'aportació femenina a la poesia catalana.
Obra
- Enmig d'orats i savis. 1993.
- Ombres. 1994.
- Retorn a les boires. 1994.
- Els tocaboires a l'Hospitalet. 1994.
- Rondalla del camí. 1998.
- Indrets i camins. 2005.
- La pols dels carrers. 2006
- La descomposició de la llum. 2007.
- L’inici del capvespre. 2009
- La cendra dels anys. 2011.
- Premi Francesc Candel de narrativa històrica.
- Premi de poesia Hilari d'Arenys, amb el recull "Passeig".
- Premi Andreu Trias de poesia.
- Premi de poesia Joescric.com, amb el recull "Indrets i camins".
- Premi de poesia Ràdio Molins de Rei.
- Finalista dels premis Sant Jordi, Victor Català i Joaquim Ruyra.
- Premi Olga Xirinacs de novel·la.
Primavera
Les fulles dels arbres són un núvol verd,
les boires amaguen el poble llunyà
¡ la pluja fina comenca a cantar,
damunt les teulades, on el vent es perd.
Les mares netegen petjades de llim,
rondinen ¡ miren els vidres mullats,
hi ha un tel de silenci damunt dels terrats,
i el ruixat, de sobte, s'emporta el polsim.
Amb les botes d'aigua, ben encaputxats,
els nens i les nenes s'endinsen als tolls,
les fades s'amaguen enmig de bedolls,
les bruixes esblenen cabells arrissats.
Els follets regiren les primeres flors,
s'obren les violetes sota les falgueres,
refilen tonades les aus presoneres,
els gats de la vila enyoren clarors.
L'hivern fou clement, tothom tem glacades
que pot dur el bon temps, encara a mig fer.
Que minvin tranquil-les les neus del gener
per fer generases les pasqües granades.
Els estels, al vespre, s'apleguen gentils,
fan l'ullet als homes cantant caramelles,
expliquen llegendes i rondalles velles
i ploren històries de passats abrils.
I encara que ens dolgui el temps que fa via,
els que s’engrunen i no vindran més,
l’amic que estimaven i que ja no hi és,
el sol a la posta, la mort d’un migdia,
sentim el bon temps que se’ns fica a dins
i ens tornen un arbre de boscos humits,
i ens creixen arrels i flors sobre els dits
i somien muntanyes amb cent mil camins.
Home del carrer
En una portalada qualsevol
de tantes com n'hi ha al barri, de tancades,
un home estrany s'hi ha fet un jaç precari
entre cartrons i plástics i brutícia
i el fred que fa aquests dies, inclement.
Qu¡ deu ser? Quins camins sense tornada
l'han portat fins aquí?
Com era, de petit? Per on surava
fa trenta o quaranta anys?
Però la ciutat, tan gran, oblida l'home
i tots els homes i les dones bruts
que romanen estesos sobre els bancs,
als caixers automàtics, als ¡ndrets
que els ofereixen una protecció
ben fràgil i una espuma de tragèdia.
Quan passen, els veïns
comenten amb pietat la seva estada
sense entendre el perquè d'aquestes coses,
d'aquesta gent que sense violència
enfosqueix el confort de tots nosaltres.
Algú li va oferir menjar, cafè,
però l'home no vol res. Tot ho refusa.
Té el seu orgull, al capdavall, com tots.
Disfressa d’algun tràgic carnestoltes
s’embolcalla amb flassades reciclades
I s’adorm, abaltit per la misèria.
Les lluminàries de la gran ciutat
emboirinen la fosca dels estels,
quan la nit, freda, clou les nostres portes.
Del llibre La pols del carrer
